[...]
La Chacona és d’aquelles peces que poden enfonsar la carrera d’un violinista o bé posar-la pel núvols. Aquest final de la Partita núm. 2 en re menor per a violí sol de J. S. Bach fou l’aposta arriscada i valenta de Laura Gaya per iniciar la segona jornada del cicle. Es deixà notar la influència d’Eva Graubin, de qui és deixeble, però sobretot es palpà el treball de fons, nota a nota, que hi havia darrera la seva interpretació. Asseguraria que hi hagué, també, hores d’escolta de les versions que n’han fet els grans violinistes del segle passat. Perquè només amb un coneixement a fons i un estudi a consciència de la peça és com es pot presentar amb tanta seguretat a dalt de l’escenari una obra d’aquestes característiques. La pressió adequada de l’arc en cada moment, un so que omplia el Palau sense ser estrident ni perdre la dolçor… aquest seria, segurament, el principal adjectiu d’aquesta versió de la Chacona. Laura Gaya sap aprofitar el so del seu violí, ja de per si molt dolç, exprimint-ne totes les possibilitats i traient-li tots els matisos. Va interpretar, encara, la Sonata per a violí i piano núm. 1 de Serguei Prokófiev acompanyada d’Albert Giménez, amb desimboltura i bon control de l’arc. La complicitat entre ambdós fou la constant que permeté gaudir d’una música de cambra ben feta. En qualsevol cas, tot el què calia demostrar s’havia dit ja en la cèlebre peça de Bach.
[...]
Em permetreu, per acabar, i sense atrevir-me a fer un pronòstic, que ja que es tracta d’un concurs, faci una aposta particular i desinteressada de cara al desenllaç de demà. Les meves preferides són, sense cap mena de dubte, Laura Gaya i la seva Chacona.

La Porta Clàssica – Crítiques
http://lpc3.com/arxiu/critiques